Heroína nacionalista

Al PSOE le ha ocurrido como al heroinómano con su droga: primero se pinchó nacionalismo porque quería sentirse poderoso y vanguardista y antisistema más allá de la izquierda; luego, porque le gustó; después, porque ya no pudo dejar de consumir.
El PSOE se inyectó grandes dosis de nacionalismo para obtener el poder en Cataluña, al unirse a rebeldes super-revolucionarios de ERC, hijos de guardia civil, como Carod-Rovira.
Obtenida la Generalitat, gozaron de prebendas de ricos sin los remordimientos del igualitarismo que predicaban previamente: grandes presupuestos, excelentes sueldos, enormes coches oficiales y privilegios de caciques de la postmodernidad, más que los de sus predecesores burgueses.
El Gobierno de Rodríguez Z pactó en Aragón y Cantabria, Luego en Baleares, con fuerzas locales regionalistas a las que no mucho antes llamaba reaccionarias, oscurantistas y caciquiles, y trató de extender la situación al País Vasco atrayendo a nacionalistas, unas veces PNV y otras Batasuna.
En Galicia se coaligó con el BNG, que le exige más fondos a la España de la que reniega y de la que recibe 4.000 millones de euros anuales más que los que tributa.
Y aquí está el problema: unos se inyectan la heroína porque disponen de abundantes medios para comprar la droga, como en Cataluña, y otros lograron el poder pero tienen poca droga porque dependen de la ayuda de los ricos.
Hay regiones cuyos habitantes ricos subvencionan a los pobres de otras regiones, pero ahora el presidente socialista de la Generalitat de Cataluña, José Montilla, reclama el nuevo sistema de reparto de heroína que le prometió Rodríguez Z, y que le quita parte de los fondos a los socialistas de regiones con más pobres, como Extremadura, Andalucía o Galicia.
En esta pelea estamos. Todos quieren igual cantidad de heroína, pero los socialistas ricos se han vuelto nacionalistas y, poco solidarios, exigen pincharse más y mejor.

Comments

[Publicado por: Francesc]

Transcric aquest articled'en Víctor Aleixandre. És per què tot hi reflexionem

El nacionalisme lingüístic espanyol
És gratificant la publicació d’un llibre com El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva, de Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de Lingüística General de la Universitat Autònoma de Madrid. És gratificant pel que diu, per com ho diu i perquè, a més, és una rara avis en l’àmbit de la societat espanyola, que és la seva. Nascut a Madrid el 1956, Moreno Cabrera denuncia que Espanya creu que “només hi ha una llengua a l’Estat, l’espanyola, i que aquesta és la llengua nacional per antonomàsia. Les altres són secundàries. Aquesta ideologia existeix abans i després del franquisme. La dictadura és només la manifestació més contundent de la llengua-nació, vehiculada a l’escola. Per què encara avui hi ha escriptors catalans que publiquen en castellà? (...) Quan s’intenta que el català ocupi a Catalunya espais abans ocupats pel castellà, s’entén per persecució; cosa absurda i estúpida. Allò que es tem és la possibilitat, molt remota encara, que el català sigui la llengua dominant a Catalunya”.

Aquestes paraules no ofereixen cap novetat per a nosaltres; aquí, als Països Catalans, ja fa molts anys que les repetim sense que trobin la més mínima receptivitat a Espanya. Que no siguin noves, però, no les fa menys valuoses, ja que ara han estat dites no pas per un dels nostres sinó per un dels seus. Vull dir que tant de bo hi haguessin més veus autoritzades com les de Moreno Cabrera disposades a blasmar la voluntat inconfessada d’anorrear les llengües catalana, basca i gallega per tal de culminar el fallit Estat-nació espanyol. Jo, personalment, ja havia llegit un llibre seu de l’any 2000 –“La dignidad e igualdad de las lenguas. Crítica de la discriminación lingüística”- que m’havia sorprès favorablement perquè deia coses insòlites en un assaig espanyol sobre lingüística: “La justificació de l’imperialisme lingüístic ve de vegades a través de supòsits més o menys raonables que s’empren per emmascarar una situació de domini. Es diu que per entendre’s cal parlar una llengua comuna. Això pot semblar raonable, però dit en una situació de clara desigualtat lingüística porta més o menys inevitablement a la següent conclusió: vostè ha de parlar la meva llengua (que és la més estesa). Aquesta conclusió no és res més que l’imperatiu següent: vostè m’ha d’entendre a mi, no jo a vostè”.

No cal dir que davant la impossibilitat de rebatre científicament Moreno Cabrera –aporta documentació molt exhaustiva que demostra que aquesta ideologia imperialista té les seves arrels al segle XVI-, l’espanyolisme intenta desacreditar-lo dient que “està en contra de la llengua castellana”. L’espanyolisme, és clar, no pot admetre que un dels seus qüestioni la pretesa nació espanyola, que mostri les seves cartes i que defensi el dret a l’autodeterminació dels pobles. I, ben mirat, és comprensible, atès que trobar intel·lectuals com Moreno Cabrera a Espanya és tan difícil com trobar una agulla en un paller. Però els detractors d’aquest catedràtic no brollen només a Espanya, també n’hi ha uns quants a Catalunya. Són tota la cort de catalans espanyolistes amarats d’autoodi que es defineixen com a no nacionalistes i que, incoherents de mena, no els fa res viatjar pel món amb un passaport nacional... espanyol. Tots ells, com a falsos bilingüistes que són, no poden suportar que un espanyol genuí els despulli dient que el bilingüisme els sembla bé sempre que la llengua dominant continuï essent la castellana i que les llengües dominades siguin les cooficials. Segons aquesta ideologia imperial, “la promoció de les llengües dominades es considera una contribució a la desigualtat i a l’endarreriment, mentre que la promoció de la llengua dominant fomenta l’entesa, la unitat i el progrés”. Té molt de mèrit que Moreno Cabrera gosi dir aquestes coses, però haurà d’anar amb compte perquè no li serà fàcil ser universalista de debò a Espanya... o a Catalunya.

www.victoralexandre.cat

[Publicado por: esceptico]

Totalmente de acuerdo con D.Manuel.
He aqui la gran contradiccion -cinismo, mas bien- del psoe, y la izquierda en general, IU esta en lo mismo. Un partido/ideologia cuyo principio basico es, supuestamente, la igualdad -de la cual se llena la boca - que lo que hace constantemente, desde hace mucho, es subirse al carro de las desigualdades y los privilegios para ciertos territorios, los cuales parecen importar mucho mas que las personas.

Todo esto lo realiza cinica y demagogicamente con un solo fin evidente: el poder, llegar o mantenerse en el, al precio que sea y destruyendo los principios que hagan falta. Acaparar poltrona a traves del partido, lo demas poco importa.

Y a todo esto la mayoria -como quedo demostrado hace poco- viendolas venir. Sin enterarse, o querer enterarse, de nada.

[Publicado por: Fran]

El problema es que no se sigue el mismo criterio para todos.

Si a Cataluña se le da la renta en función del PIB, a Andalucía en función de la población y ahora en Valencia piden lo mismo que en Andalucía, lo más seguro es que la totalidad de la suma de los porcentajes sea mayor de la unidad.

Hay que homogeneizar criterios: o todos cobran en función del PIB o todos en función de la población.

Y el famoso fondo de solidaridad habrá que saber en qué se gasta, porque para gastárselo en viajes otros prefieren gastárselo en embajadas antes que darlo.